Le Mans.
Onze de Setembre. Dia marcat pels catalans amb color vermell al calendari. Aprofitant la darrera foto de l'entrada anterior, la del cotxe francès amb matrícula catalana, volia fer un breu repàs històric de la relació de Catalunya dins França, ja que potser la gent no ho sap en detall, però Catalunya ha estat annexionada a França en més d'una ocasió!
El primer cop que Catalunya es va annexionar a l'estat francès va ser a la Guerra dels Segadors. Cal recordar que el conflicte es va iniciar en el marc de la Guerra dels Trenta Anys que va ser una sèrie de conflictes entre Espanya i França al segle XVII. Després de la revolta dels segadors contra les trobes castellanes del Comte Duc de Olivares, el 16 de gener de 1641, Pau Claris va proclamar la república catalana creant una primera aliança amb els francesos. Però, no va ser fins el 23 d'aquell mes, un cop que les tropes castellanes havien arribat a Barcelona, quan Catalunya es va posar a l'obediència de França i va passar a estar sota l'obediència del rei Louis XIII. Desprès de la pau de Westfàlia (1648), l'exèrcit francès va continuar a Catalunya fins el 1659 quan es firmà el tractat dels Pirineus en el qual s'estipulava que la zona Nord de Catalunya passava a domini francès. El resultat final, el que es coneix com fins ara la Catalunya Nord, el català i els seus furs varen ser prohibits al nou territori francès, en canvi Felip IV va signar obediència a les lleis catalanes. Per això la situació del català al sud de França actualment és que només és una llengua obsoleta parlada pels vells, similar a l'occità (frase dita per un francès amic meu). Això sí, la senyera hi és present a tots els llocs, com podeu veure al logo del département 66:
El segon cop que Catalunya va estar annexionada a França va ser amb la conquesta de Napoléon. El 1812, oficialment Catalunya pertanyia a l'imperi francès i estava formada per 4 departament que curiosament. no coincideixen amb els actuals:
- Bouches-de-l'Èbre, amb prefectura a Lleida.
- Montserrat, amb prefectura a Barcelona.
- Sègre, amb prefectura a Puigcerdà.
- Ter, amb prefectura a Girona.
Cal dir que al 1814 va tornar a la normalitat. A la foto podeu veure el mapa antic.
Avui, en canvi ha sigut una diada ben diferent, ja que per començar he hagut de treballar desde Le Mans ja que aquesta setmana torno a ser aquí. Més aviat he seguit la diada via internet com podeu veure a la foto.
M'ha sorprès enormement la quantitat de gent que hi s'ha aplegat. Tot i no compartir el lema de la manifestació, he de reconèixer que el dia d'avui serà recordat en tota Catalunya. Algú segurament es sorprendrà per què faig una actualització així i dic que no comparteixo el lema de la manifestació. La resposta es simple: em sento català com el que més, però també espanyol. Trobo que ara per ara, la gent s'extranya quan dic que sento les dos coses a la vegada i la veritat és que no les trobo incompatibles. M'he criat a Catalunya, he après el català a l'escola, l'he parlat amb els meus amics i l'he vist per la tele. En conseqüència, em considero català, ja que he après i he viscut la cultura. Ara bé, jo, família purament catalana, no en tinc. Tota la meva família prové o viu a Zamora. Els meus pares van venir de molt joves i tot i que ma mare el parli, l'escrigui, hagi ballat sardanes dins una colla i sigui moralment catalana, he crescut parlant castellà a casa. No em penedeixo sincerament, gràcies a això he après dos llengües a la perfecció. Trobo que és un orgull parlar i saber-ne català. Molta gent diu que quin és el motiu de parlar o saber aquesta llengua i fins i tot posen en dubte el seu ensenyament, doncs bé, el català és un idioma ben útil i preciós, me l'estimo, i gràcies a ell he pogut aprendre molt ràpid el francès. Tot i que això no treu que m'estimi el castellà també per haver-ho parlat tot el dia a casa. El català ha de ser ensenyat en igual de condicions que el castellà a les escoles, ni més una, ni menys l'altre. És més, trobo que si algun dia tinc un fill fora de Catalunya i Espanya, li parlaré les dos llengües, tant català com castellà. No han d'estar barallades les llengües ja que trobo un veritable plaer saber-ne dos, he de donar les gràcies per saber català, com també les dono per saber espanyol. Trobo que la gent a Catalunya som uns privilegiats en aquest sentit.
Tot i pensar això i defensar Catalunya a mort, no em deixo de sentir un espanyol més. Molta gent m'ha dit "facha" quan han vist una foto meva amb una bandera d'Espanya i per moltes voltes que li doni, ho segueixo sense entendre. Comprenc que hi pot haver gent que tota la seva família és catalana, que parla català a casa i que no és senti espanyola. Ho entenc i ho respecto. Ara bé, sembla que alguns no respectin la meva opinió. No entenc aquesta animadversió de certs espanyols contra catalans o viceversa. Siguem d'on siguem, tots tenim algun amic, familiar o estimat que se sent català o espanyol. Tot i sentir-nos diferents, no cal cridar "puta Espanya" o "todos los catalanes son una mierda". Ens estem fent i ens farem mal, molt mal, seguint així. Tampoc entenc el comportament de certs polítics "espanyols" en la gestió de la crisis i l'actitud vers Catalunya. El sistema està mal muntat i sembla que no hi ha una sortida fàcil, per això molta gent tira cap a casa seva i reclama els seus diners, és normal, jo també ho faria. Ara bé, una cosa és sentir-se espanyol o català i l'altra és ser idiota, no entenc moltes mesures del govern central i moltes no les comparteixo. Però això ja és un tema que no em pertoca. Només sé, que el que ha succeït avui marcarà el rumb de la història a Catalunya.
Ja sé que això és un blog sobre París i els francesos, però al capdavall és el meu blog i no m'he pogut estalviar de dir la meva, en un dia tan important. Sent català independentista o català espanyol o simplement d'un altre lloc només desitjar que hagi sigut una bona Diada per tothom!
Per cert, alguns amics espanyols m'han preguntat per què escric el blog en català, i no en castellà quan ho entendria tot el món, el motiu és ben simple: m'agrada aquesta llengua i no volia que m'oblidés d'escriure-la!
------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Versión castellana:
Per cert, alguns amics espanyols m'han preguntat per què escric el blog en català, i no en castellà quan ho entendria tot el món, el motiu és ben simple: m'agrada aquesta llengua i no volia que m'oblidés d'escriure-la!
------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Versión castellana:
Once de septiembre. Día
marcado por los catalanes de color rojo en el calendario. Aprovechando la
última foto de la entrada anterior, la del coche francés con matrícula
catalana, quería hacer un breve repaso histórico de la relación de Cataluña
dentro de Francia, quizás la gente no sabe los detalles, pero Cataluña estuvo
anexionada a Francia más de una vez!
La primera vez que Cataluña
se anexionó al estado francés fue en la Guerra de los Segadores. Es necesario
recordar que el conflicto se inició en el marco de la Guerra de los Treinta
Años que fue una serie de conflictos entre españoles y franceses en el siglo
XVII. Después de la revuelta de los segadores contra las tropas castellanas del
Conde Duque de Olivares, el 16 de enero de 1641, Pau Claris proclamó la
república catalana creando una primera alianza con los franceses. Pero no fue
hasta el 23 de aquel mismo mes, una vez que las tropas castellanas habían llegado
a Barcelona, cuando Cataluña se puso bajo dominio francés y pasó a estar bajo
la obediencia del rey Louis XIII. Después de la paz de Westfália (1648), el
ejército francés continuó en Cataluá hasta el 1659 cuando se firmó el tratado
de los Pirineos en el cual se estipulaba que la zona norte de Cataluña passase
a dominio francés. El resultado final fue lo que se conoce como Cataluña Norte,
el catalán y sus foros fueron prohibidos en el nuevo territorio, en cambio
Felipe IV respectó las leyes catalanas. Por este motivo, la situación del
catalán en el sur de Francia actualmente es que solo es una lengua obsoleta,
hablada por viejos, similar a lo que le ocurrió al occitanto (frase dicha por
un francés amigo mío). Ahora bien, la Senyera está presente en todos los
lugares, como podéis ver en el logo del département 66:
-Foto1
No saben hablar catalán, eso
sí, no se puede decir que no sientan los colores!
- Foto2
La segunda vez que Cataluña
estuvo anexionada a Francia fue con la conquista de Napoléon. El 1812,
oficialmente Cataluña pertenecía al imperio francés y estaba formada por 4
departamentos que curiosamente, no coincidían con los actuales.
El segon cop que Catalunya
va estar annexionada a França va ser amb la conquesta de Napoléon. El 1812,
oficialment Catalunya pertanyia a l'imperi francès i estava formada per 4
departament que curiosament. no coincideixen amb els actuals:
- Bouches-de-l'Èbre,
con prefectura en Lérida.
- Montserrat,
con prefectura en Barcelona.
- Sègre, con
prefectura en Puigcerdà.
- Ter, con prefectura
en Gerona.
-Foto3
Es necesario hacer saber que
en el 1814 todo volvió a la normalidad. En la foto podéis ver el mapa antiguo.
Hoy en cambio, ha sido una
Diada bien diferente, ya que para empezar he tenido que trabajar desde Le Mans
por que esta semana vuelvo a estar aquí. Más bien, la he seguido via internet
como podéis ver en la foto.
-Foto4
Me ha sorprendido
enormemente la cantidad de gente que se ha reunido. Aunaue no comparto el lema
de la manifestación, tengo que reconocer que el día de hoy será recordado en
toda Cataluña. Alguien seguramente se
sorprenda porque hago una actualización así i digo que no comparto el lema. La
respuesta es simple: me siento catalán como el que más, pero también español.
Encuentro que ahora por ahora, la gente se extraña cuando digo que siento las
dos cosas a la vez y la verdad es que no las veo incompatibles. Me he criado en
Cataluña, he aprendido el catalán en el colegio, lo he hablado con mis amigos y
lo he visto por la tele. En consecuencia, me considero catalán, ya que he
aprendido y vivido la cultura. Ahora bien, yo, familia puramente catalana no
tengo. Toda mi familia proviene o vive en Zamora. Mis padres vinieron muy de
jóvenes y aunque mi madre hable, escriba y haya bailado Sardanas en una colla i
sea moralmente catalana, he crecido hablando castellano en casa. No me
arrepiento, gracias a ello he aprendido dos lenguas a la perfección. Creo que
es un orgullo hablar y saber catalán. Mucha gente dice que cuál es el motivo de
hablar o saber esta lengua e incluso ponen en duda su enseñamiento, pues bien,
el catalán es un idioma útil y precioso, lo quiero y gracias a él he podido
aprender rápido el francés. Aunque esto no saca que también quiera al
castellano por haberlo hablado en casa. El catalán tiene que ser enseñado en
igual de condiciones que el castellano en los colegios, ni más una, ni menos la
otra. No tienen que estar peleadas ya que en mi opinión, tengo que dar las
gracias por poderlas conocer. Creo que la gente de Cataluña es una privilegiada
en ese sentido.
Aunque pienso esto y
defiendo a Cataluña a morir, no me dejo de sentir un español más. Mucha gente
me ha llamado facha cuando ha visto una foto mia con la bandera y por más
vueltas que le dé, lo sigo sin entender. Comprendo que hay gente que toda su familia
es catalana, que hablen catalán en casa y que no se sientan españoles. Lo entiendo
y lo respeto. Ahora bien,l parece que algunos no entiendan mi opinión. No
entiendo esta animadversión de ciertos españoles hacia los catalanes y
viceversa. Seamos de donde seamos todos tenemos algún familiar, amigo o querido
que se siente catalán o español. Aunque nos sintamos diferentes, no es
necesario decir “puta Espanya” o “todos los catalanes son una mierda”. No
estamos haciendo y nos haremos daño, mucho daño siguiendo así. Tampoco entiendo
el comportamiento de ciertos políticos españoles en la gestión de la crisis y
su actitud con Cataluña. El sistema está mal montado y parece que no hay una
salida fácil, por eso mucha gente tira para su casa y reclama su dinero. Es
normal, yo también lo haría. Ahora bien, una cosa es sentirse español o catalán
y la otra ser idiota, no entiendo muchas mesuras del gobierno central y muchas
no las comparto. Pero esto ya es un tema que no me pertoca. Sólo sé, que el que
ha sucedido hoy, marcará el rumbo de la historia en Cataluña.
Sé que esto es un blog sobre
París y los franceses, pero al fin y al cabo, es mi blog y no he podido estarme
de dar mi opinión en un día tan importante. Catalanes independentistas,
catalanes españoles o simplemente de otro lugar, sólo desear que haya sido una
buena Diada para todos!
No hay comentarios:
Publicar un comentario